Notícia dels Poblets

Els primers dies de setembre de l’any que ve es compliran 400 anys de la carta pobla de la Setla i Mira-rosa (1611-2011). El fet és que, arran de l’expulsió dels moriscs el 1609, commemorada l’any passat, molts llocs es van despoblar amb el perjudici econòmic corresponent per als senyors feudals. Per aquest motiu s’encetà un altre procés de repoblació compost, generalment, per població pròpia del Regne de València, si bé, en el cas de la Marina Alta i de pobles de la vora, es fa també amb persones vingudes, sovint, de les Illes Balears, especialment de Mallorca.La carta de poblament, o carta pobla, és el document en què, d’una banda, el senyor i, d’una altra, els colons en regulen les condicions de l’assentament i s’hi estableixen les obligacions i els drets que contreuen els nous veïns envers el senyor i a l’inrevés. Com ara, sol fixar l’obligació que els pobladors nous tenen de residir per a adquirir la propietat útil de la terra, el sistema d’aplicació de penes, els imposts en diners i el pagament en espècia per les collites o la supervisió i control del nomenament i l’actuació dels càrrecs directius locals.

Concretament, en el cas de la Setla i Mira-rosa, amb un mateix senyor, el sistema emprat és el de l’emfiteusi, és a dir, el noble es reserva el domini de cases i terres però cedeix als colons el dret a fer-ne ús, el domini útil, a canvi del pagament anual d’un cànon en diners i en espècia.

Quant a la documentació del repoblament, en el nostre cas, consta de la carta pobla, signada el 5 de setembre de 1611, el nomenament de càrrecs municipals eixe mateix dia i les 25 donacions de casa i terra fetes entre els dies 7 i 9 següents.

Formalment, la carta es compon de tres parts: una introducció, 34 capítols i un colofó redactats en llatí llevat dels capítols, que ho són en català. De la primera, en destaquen els valors ideològic i literari excepcionals. El document comença presentant el senyor, Joan Duart, i els 16 pobladors nous que firmen esta carta: Joan Torres, Guillem Torres, Pere Sunyer, Damià Ximeno, Francesc Cardona, Antoni Ribes, major, i el fill, Antoni Ribes, menor, Domingo Vallés, Antoni Torrents, Lluís Guillató, Francesc Puig, Bertomeu Serra, Ginés Monllor, Pere Femenia, Gabriel Mates i Simó Cardona. Tot seguit, trobem lloances a Felip II i Felip III i la defensa de l’expulsió a causa de la impossibilitat de convertir de veritat els moriscs a la fe catòlica, a pesar dels esforços evangelitzadors de la monarquia i l’església. També es fa referència al perill turc i la connexió amb els moriscs. Fins i tot, es remunta al segle VIII, quan les hosts musulmanes derrotaren els gots i conqueriren bona part de la península. En aquest sentit, es fa ressò de la figura de Roderic, el darrer rei visigot. Finalment, explica que, com a conseqüència de l’expulsió dels moriscs, moltes alqueries, llocs i viles del regne de València acaben despoblats i erms com la Setla i Mira-rosa.

Pel que fa als capítols, regulen la relació de vassallatge per la qual els pobladors nous havien de desaveïnar-se del lloc d’origen i aveïnar-se a la Setla i Mira-rosa i residir-hi amb la família i, per descomptat, havien de jurar fidelitat a Joan Duart, senyor del lloc (cap. 1r). A més, per a consolidar el domini útil els colons no podien anar-se’n sense permís escrit del senyor o el procurador. I si eren absents 6 mesos en el transcurs d’un any se’ls decomissarien les propietats sense avís llevat que feren treballar la terra (cap 4t). Igualment, havien de residir-hi quatre anys sense poder anar-se’n a viure a un altre lloc del Regne de València. I, si se n’anaven, a més de decomissar-los la casa i la terra, se’ls podia condemnar a pagar 50 lliures sobre els beneficis que obtingueren en la donació següent (cap. 5é). Finalment, no podien vendre el domini útil de la casa o la terra a cap foraster sense permís exprés del senyor. Amb tot, en els casos de venda, el foraster s’obligava a vindre a viure amb la família en el termini de dos mesos des de la compra (cap. 6é).

En relació a la casa i la terra rebudes, els vassalls estaven obligats a conservar en bones condicions la casa rebudes i, en cas de no fer-ho, el senyor podia manar-los-ho. En el moment de la donació, el senyor es comprometia a donar les cases habitables i fer les reparacions que feren falta (cap. 11é). Quant a la terra, els colons tenien l’obligació de cultivar-la “segons costum de bon llaurador” i, en cas contrari, el senyor podia reclamar-los-ho i aplicar-los la pena que considerara oportuna. A més, si les deixaven de cultivar més de tres anys seguits se’ls podia decomissar (cap. 7é). També havien d’escurar i netejar els assuts, séquies i braçals de l’horta i fer les tasques que calguera per a conservar-los (cap. 9é).

A més a més, pel que fa a la terra, els colons no podien treure ni vendre fora de les parcel·les donades el fem que es fera a casa o en el terme. La pena aplicable seria la ben vista pel senyor (cap. 23é). Tampoc no podien vendre llenya fora dels llocs sense llicència del senyor -la pena era de 60 sous per cada vegada que la tragueren o la vengueren fora del terme (cap. 27é) i ningú, encara que fóra forner, podia fer-ne en la terra d’altri sense llicència de l’amo del terreny. La pena era de 60 sous (cap. 31é). Igualment, per a decimalar arbres calia demanar llicència i que el senyor la concedira (cap. 29é). També, el senyor podia obligar que plantaren les plantes i arbres que li semblara menester. En aquest cas, havia de pagar la quarta part del que costaren les plantes (cap. 28é). I, en cas de comís o per una altra causa, si el vassall havia de tornar la casa o la terra, no tenia dret a rebre res per la millora i augment que els haguera fet (cap. 21é).

Altrament, el senyor percebia una sèrie d’imposts i pagaments que, segons el cas, eren en diners o en espècia. En el primer cas, els colons estaven obligats a coure el pa en el forn i moldre en el molí; propietat, els dos, del senyor. Igualment, havien de comprar per menut en la fleca, tenda, taverna i carnisseria del senyor. La pena per no fer-ho era de 60 sous més la pèrdua del pa, forment, vi, farina, carn, etc., per cada vegada que es contravinguera la norma (cap. 8é). També havien de pagar, d’una banda, deu sous anuals per cada casa en dos pagues iguals, una per Nadal i una altra per sant Joan de juny, (cap. 12é) i, d’una altra, dos diners per cada fanecada de terra, el dia de sant Joan (cap. 20é).

Els fruits, en canvi, es pagaven en espècia i el senyor rebia la quarta part de tota la producció: gra, palla, fruita, hortalissa, alfals i qualsevol cosa de sembrat, fruita i esplet que colliren o tragueren, tant de l’horta com del secà. Ara bé, permetia que es poguera plantar una fanecada d’alfals, dacsa o una altra cosa per a les cavalcadures o els bous que es tingueren per a cultivar la terra. Qui no tinguera eixos animals, o qui tenint-ne venguera l’herba o el que plantara en la fanecada, també havia de pagar al quart. (cap. 13é). La seda també havien de partir-se-la amb el senyor al quart (cap. 14é). En el cas de les olives, tenien l’obligació de replegar-les i portar-les a l’almàssera del senyor perquè es fera l’oli.  S’havia de pagar per la moltura una barcella per cafís d’olives, més el pinyol i una lliura d’oli de la part del vassall per cada volta que es fera oli i, finalment, partir al quart l’oli que eixira de les altres onze barcelles -un cafís equival a 12 barcelles (cap. 15é). Les ametles havien de replegar-les i dur-les a la casa del senyor o a l’almàssera per a partir-se-les (cap. 16é); les garrofes, una volta arreplegades, havien de dur-les on el senyor indicara per a fer-ne les parts (cap. 17é); les figues havien d’arreplegar-les i portar-les a casa del senyor per a la partició (cap. 19é); la pansa i el vi es partien, la primera, després de feta al sequer i, el segon, en eixir pel forat del cup (cap. 18é). Fins i tot, de l’espigolar s’havia de donar també la quarta part al senyor. A més, ningú no podia espigolar en terra d’altri sense llicència de l’amo i fins després de sant Miquel de setembre. La pena per fer-ho és l’habitual de 60 sous, cada vegada que es fera (cap. 32é). Finalment, els vassalls havien de dur a càrrec seu la collita i la fruita a la casa, graner o celler del senyor per a la partició (cap. 22é).

Respecte a l’organització del consell municipal s’hi establia que, per a la tria dels càrrecs de justícia, lloctinent, jurats, oficials i consellers, els pobladors havien de proposar diversos noms per a cada càrrec i el senyor o el procurador els triarien i nomenarien. El sistema, repartit per dates, era que la vespra de sant Tomàs els pobladors proposaven una llista de tres persones per a justícia i una altra de dos per al de lloctinent de justícia. D’aquelles, el senyor, el procurador o el batle triaria un nom de cada. El diumenge ans de Pasqua s’havien de proposar quatre noms per a dos jurats, u per a cada lloc, i huit perquè nomenara quatre consellers. I, finalment, huit dies abans de sant Miquel de setembre, una llista de tres persones perquè se’n nomenara una de mostassaf -encarregat del control de pesos i mesures (cap. 3r).

D’una altra banda, el senyor es reservava la facultat de poblar i repartir les cases i terres a 25 pobladors o més de la manera més bona possible (cap. 2n), a més dels drets de prendre l’aigua quan la necessitara per a regar-se els horts sense pagar res (cap. 10é) i fer llenya seca en el terme sempre que vulguera (cap. 30é). Altrament, des del punt de vista judicial, el senyor tenia el dret de poder executar la cobrança de les rendes, fruits i la resta de coses que li pertanyeren en dits llocs com a deute fiscal, de la mateixa manera que s’acostumava a exigir i cobrar els deutes dels senyors i barons dels llocs del Regne de València (cap. 24é). Igualment, el senyor podia portar davant el justícia del lloc qualsevol causa i nomenar jutge o assessor en el judici tant en primera instància com en qualsevol grau d’apel·lació (cap. 25é). També disposava del dret de manar el que convinguera per a la bona administració de justícia i govern dels llocs i conservació dels drets senyorials. I, per a fer-ho, podia imposar les penes corporals o pecuniàries que li permetera la llei, sense que els vassalls pogueren recórrer si no era davant el mateix senyor o del jutge que nomenara (cap. 26é).

El penúltim capítol disposa que, en cas de denúncia, les penes s’havien de partir en quatre parts: una per al senyor, una altra per a l’amo de la terra, la tercera per al justícia i la darrera per a l’acusador (cap. 33é). Finalment, el darrer capítol fixa que els altres trenta-tres són executoris amb sotmetiment al fur i jurisdicció del senyor de la Setla i Mira-rosa i els descendents (cap. 34é).

Acabats els capítols, el colofó, la tercera part de la carta, estableix, igualment, però en llatí, un seguit de clàusules i regulacions d’acord amb el vist en les disposicions anteriors.

A continuació de la carta de poblament, trobem el document en què es nomenen els càrrecs d’acord amb el disposat en el capítol 3. El de justícia és per a Guillem Torres i el de lloctinent per a Damià Ximeno, els dos amb un mandat fins al dia de Nadal primer vinent; els jurats elegits són Antoni Ribes major i Joan Torres, fins a la Pasqua de l’any següent. I el de mostassaf recau en Antoni Torrents, fins al dia de sant Miquel de setembre primer vinent. En aquest mateix document, abans dels nomenaments, es descriu la cerimònia del jurament de fidelitat i homenatge dels colons envers el senyor. Així, en el text podem llegir que els nous pobladors, congregats a l’església de Mira-rosa, anaven un a un cap a Joan Duart i, en mà i poder d’aquest, juraven per Déu i els Evangelis i prestaven homenatge per besament de mans i muscles al dit senyor. D’una altra banda, el senyor jurava mantenir i seguir, tant en els llocs de la Setla i Mira-rosa com en els termes, els furs i privilegis del regne i els privilegis, capítols, usos i bons costums locals amb obligació dels seus propis béns.

Dos dies després de signar la carta pobla, el dia 7 de setembre, i fins al 9, es realitzen els actes d’establiment de casa i terra als 16 pobladors esmentats més amunt i, també, a 8 persones més (Joan Veguer, Francesc Millà, Esteve Charlan, Jaume Ribes, Mateu Ferrer, Jeroni Trentí, Pere Duart, Miquel Cruanyes menor i Vicent Civera), fins a un total de 25 colons segons esmentava el capítol 4. Ara bé, mitjançant la documentació, tenim notícia que hi havia uns altres veïns a més dels que reben terra en aquest moment. El fet és que els anys posteriors a l’expulsió foren de molt de moviment de població, atesa l’oferta de casa i terra arran dels diversos processos de repoblació que s’hi donen. Fins i tot, hi ha el cas de Vicent Civera, que, amb el vistiplau del senyor, l’endemà mateix de rebre casa i terra ho ven tot a Tomàs Cardona, llaurador de Mira-rosa que no apareix en els documents de la repoblació. Un dels testimonis de la compravenda és Miquel Cruanyes, major, llaurador de la Setla, que tampoc no participa en esta carta pobla, ni rep terra al 1611.

Els establiments, redactats en llatí, s’inicien amb una introducció que es fa ressò del ban d’expulsió dels moriscs l’any 1609, explica que, consegüentment, la Setla i Mira-rosa són despoblades arran del trasllat d’aquells a diverses parts d’Àfrica i, així, la terra i els arbres són erms. A continuació, es presenta cada un dels 25 pobladors nous, se n’indica l’ofici, si s’aveïnen a la Setla o Mira-rosa i, a voltes, també s’hi esmenta el lloc d’origen. Primer de tot, a cada colon se li atorga una casa, es diu el carrer o plaça on és, amb qui o amb què afronta i, finalment, la regulació fiscal i jurídica entre el poblador i el senyor. En segon lloc, es dóna la terra, es comença per la de més bona qualitat i s’acaba per la més dolenta: així, primer es fa donació de l’horta i s’acaba amb una parcel·la compresa entre el camí Real i la mar, el que ara serien les partides de les Sorts de la Mar i de la Platja de l’Almadrava, a hores d’ara ja urbanitzades, i que agrícolament han estat poc productives per culpa del reixiu de la mar. S’hi indica la mesura dels camps, si hi ha res plantat o si és terra campa, el terme i la partida on són i amb qui o amb què afronta la parcel·la donada. Altrament, igual com passa amb la casa, s’hi especifica el tractament jurídic i fiscal de la terra, etc. I, per a acabar, s’hi inclou la signatura de les parts, la relació de testimonis de la donació i la clàusula de tancament del document amb la rúbrica del notari.

D’acord amb la informació dels 24 establiments conservats (només en falta, almenys de moment, el de Jaume Ribes), tots els repobladors són llauradors llevat de Guillem Torres, que també és sastre; Esteve Charlan, que és pescador; Jeroni Trentí, mercader; Joan Veguer, prevere de la Setla, Mira-rosa i Miraflor i rector del Verger, i Pere Duart, que és germà del senyor.

Per la menció expressa de l’origen, trobem de Mallorca a Pere Femenia; d’Eivissa a Simó Cardona (l’únic que es diu que és absent en aquest moment); de Xàbia a Francesc Puig, Mateu Ferrer i Vicent Civera; del Verger a Francesc Millà i, finalment, d’Ondara a Jeroni Trentí.

Segons la donació de cases, els pobladors es reparteixen de la manera següent:

• A la Setla:  Pere Femenia, Antoni Ribes major, Damià Ximeno, Pere Sunyer, Bertomeu Serra, Lluís Guillató, Esteve Charlan, Francesc Puig, Jeroni Trentí, Miquel Cruanyes menor, Vicent Civera, Gabriel Mates i Joan Veguer.

• A Mira-rosa: Francesc Millà, Antoni Ribes menor, Francesc Cardona, Ginés Monllor, Guillem Torres, Joan Torres, Antonio Torrents, Mateu Ferrer, Pere Duart, Domingo Vallés, Simó Cardona i Jaume Ribes.

D’una altra banda, pel que fa al nom de les partides en els establiments, apareixen amb la denominació original, en català o en àrab. Ara com ara, alguns d’aquests noms han arribat fins als nostres dies mentre que uns altres, sovint els que són en àrab, han desaparegut amb el pas dels segles. Agrupades pel poble, hi ha les partides següents:

• A la Setla: les Algoleges, l’Alter, el Barranc, el Camí de Gandia, el Camí de l’Horta, el Camí de la Mar, el Camí de Pego, el Camp, Carmexiri, la Carrera, Darrere les Cases de la Setla, la Flota, la Floteta, la Fofaira, l’Horta, les Hortes, la Mar, la Sénia, els Sequers, el Sueitanit, la Torreta, la Vinya del Moscatell i les Vinyes.

• A Mira-rosa: l’Algoleja, les Algoleges, els Ametlerals, els Ametlers, el Camí de Pego, la Flota, l’Horta, les Hortes, el Maxuf, la Mar, les Moreres, Algoleges i Magraners, la Parejala, el Parejal, el Roaiset i la Sol·lòquia,

I, pel que fa als conreus, s’hi especifica si hi ha ametlers, oliveres, garrofers, figueres, moreres, vinya, vinya de planta, vinya de moscatell, albercoquers, presseguers, tarongers o si la terra és campa.

Quant al nombre de fanecades que rep cada poblador, en la gràfica ampliada podem observar el total per persona (primera columna) i, de les quals, quantes fanecades pertanyen al terme de la Setla (segona columna) i quantes a Mira-rosa (tercera columna) -les sigles corresponen al nom i cognom de cada colon. Com s’hi pot observar, la repartició no va ser homogènia des d’un punt de vista quantitatiu; ara bé, en la valoració no es tenia només en compte les fanecades sinó també les característiques de la parcel·la, si hi havia res plantat, etc.

A grans trets, entre els que més terra reben hi ha Pere Duart, germà del senyor, i Jeroni Trentí, mercader, conegut dels Duart des d’uns anys abans en què havia estat arrendador de la Setla i Mira-rosa. També s’hi pot observar que els quatre darrers pobladors nous només reben donacions a la Setla i que, en conjunt, es donen moltes més fanecades d’aquest terme.

L’any que ve, amb motiu de commemorar els 400 anys del repoblament, hi ha previst que l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, www.iecma.net, publique un recull amb les cartes pobles de la comarca. De moment, podeu llegir-la ací.